Introducció
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac forma part de la Xarxa d'Espais Naturals protegits, promoguts i gestionats per la Diputació de Barcelona. L'interès paisatgístic, biològic i cultural del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac justifica la creació de l'espai protegit, convertint-lo en una plataforma per al foment d'un ús racional del territori que faci possible l'aprofitament ordenat dels recursos. Alhora, el parc respon als demandants d'equipaments i instal · lacions per a l'esbarjo i l'activitat pedagògica en el medi natural.
El primer pla d'ordenació del parc data de 1972. Un nou pla especial va ser aprovat el 1982 davant el desmesurat creixement de les urbanitzacions que l'envoltaven. Finalment, el 1987 va ser declarat el parc natural per un decret de la Generalitat de Catalunya. El 1998 es va modificar el pla especial per ampliar-lo en 4.055 ha més, fins a les 13.694 actuals.
L'agost de 2003 un gran incendi forestal va arrasar la seva banda nord-est, afecta els termes municipals de Granera, Monistrol de Calders, Mura i Sant Llorenç Savall (en aquest últim es va iniciar el foc).
Accessos
De les ciutats de Terrassa i Sabadell, al sud, i de Manresa, al nord, parteixen les principals vies d'accés. Des d'elles es pot arribar a les carreteres comarcals que travessen el massís i ens faciliten l'acostament fins als diferents punts de sortida de les excursions.
A Terrassa i Sabadell s'accedeix mitjançant vehicle motoritzat des de Barcelona per les autopistes C-58 i C-16, continuant aquest última fins a Manresa. La línia 4 dels trens de rodalies de RENFE enllaça aquestes quatre poblacions. També els trens de FGC arriben mitjançant diverses línies (S1, S2 i R5) a aquestes destinacions. Finalment, hi ha autobusos de caràcter local que partint des de les ciutats properes arriben als diferents pobles de la comarca.
El cor del parc és travessat per la carretera Matadepera-Talamanca-Navarcles (BV-1223), que puja paral · lela a la riera de les Arenes pel coll d'Estenalles. A l'oest, les rutes Terrassa-Rellinars (B-122) i el Pont de Vilomara-Rocafort-Mura (BV-1224) envolten els contorns occidentals (sud i nord, respectivament) de la serra de l'Obac. A l'est, seguint el riu Ripoll, la carretera entre Castellar del Vallès-Sant Llorenç Savall-Monistrol de Calders (B-124) fa el mateix amb la façana oriental de Sant Llorenç.
Medi físic
El parc està format pels dos massissos que li donen nom: el de Sant Llorenç del Munt, que culmina en els cims de la Mola i el Montcau, amb més de mil metres cadascuna, i la serra de l'Obac, no tan elevada, els muntanyes més altes són el Castellsapera (939,3 m), el turó del Castellar (931 m) i el turó de Tres Creus (929,7 m). Tots dos conjunts muntanyosos estan separats al sud per la riera de les Arenes i al nord pel torrent d'Estenalles, unint-se a través del coll d'Estenalles (870,4 m), on hi ha un centre d'informació. La xarxa hidrogràfica es compon de dos grans eixos: l'esmentada riera de les Arenes, que només porta aigua en ocasió de pluges torrencials i és afluent de la riera de Rubí, i el riu Ripoll, de cabal permanent i tributari del Besòs.
Té clima mediterrani subhumit, per això els principals boscos són d'alzines i pins, encara que també hi ha importants rouredes. Les precipitacions oscil · len entre els 800 mm. anuals de la Mola i els 700 de l'Obac, que es concentren durant la tardor i la primavera, encara que en l'estiu es poden originar tempestes locals ia l'hivern pot nevar ocasionalmente.2
Les roques predominants són els conglomerats, units per ciments silicis i calcaris. Corresponen en la seva major part als dipòsits d'un delta fluvial del Eocè, encara que les zones més altes de la serra de l'Obac pertanyerien al Oligocè, quan el braç de mar on desembocava el gran riu océnic va quedar convertit en un llac.
Formats per pissarres , calcàries, quars i roques eruptives, aquests conglomerats estan disposats en diverses capes inclinades i travessades per diàclasis, que afavoreixen l'erosió de l'aigua de pluja. Aquesta erosió ha modelat una orografia molt escarpada, plena de cingles i tàlvegs, amb torrents i rieres en totes direccions, que formen un relleu semblant al veí massís de Montserrat. L'origen d'aquestes roques està en la deposició de còdols i altres materials transportats pels corrents fluvials durant l'Era Terciària, fa uns 50 milions d'anys. Aquests còdols es van anar consolidant mitjançant una matriu calcària o argilosa, donant lloc als conglomerats. L'acció erosiva de l'aigua va fer la resta, produint elements tan característics del parc com els canals, els penyals i els monòlits.
Els cims principals estan envoltats de muralles rocoses escalonades, soscavades per abrics i coves, i flanquejades per monòlits residuals de noms capritxosos: Cavall Bernat, Cova del Drac, etc.2
A nivell subterrani, l'aigua ha modelat un impressionant conjunt de cavitats que, en aflorar a l'exterior, donen lloc a les conegudes avencs, coves, surgències i caus. Entre totes elles destaca la coneguda com cova Simanya, que serveix de drenatge al Montcau: la seva boca d'entrada té deu metres d'altura, que donen pas a una primera galeria de 100 metres de longitud, després a una altra de 110 i finalment a dos ramificacions de 45 i 60 metres més respectivament. També significatives són la cova del Manel (amb 932 m entre les diferents galeries), de les Ànimes (276 m) i el avenc del Daví (65 m de profunditat i 250 de recorregut), totes elles a Sant Llorenç del Munt. En la serra de l'Obac s'han d'esmentar les Coves o Mina de Mura, de 180 m de longitud i amb una gran sala plena d'estalactites, estalagmites i roques de formes curioses.
Flora
La base del massís es troba ocupada per pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), molt resistents a la falta d'aigua, que arriben fins als 600 metres d'altitud i solen ser substituïts en les zones menys assolellades i / o altes per pi roig ( Pinus sylvestris) i pi negre (Pinus nigra). Aquests pinedes, en gran part, són fruit de la transformació humana del bosc original i en moltes àrees apareixen barrejats amb alzines (Quercus ilex) i arbustos mediterranis com el bruc (Erica) i l'arboç (Arbutus unedo). Els alzinars constitueixen el bosc més característic i extens del parc, que per sobre dels 800 metres s'enriqueix amb espècies com la moixera (Sorbus), el boix (Buxus) i el roure (Quercus). Aquest últim forma algunes mates molt interessants, com la de les Teixoneres o el sot de la Bota. Als tàlvegs més obagues es poden trobar bosquets d'avellaners (Corylus avellana), al costat dels quals creixen plantes pròpies de les regions centreeuropees, constituint els reductes més meridionals de la seva distribució.
A les roques i als penya-segats hi ha plantes de gran interès, adaptades a condicions extremes. Típiques dels llocs amb poc sòl i orientats al nord són la relictual orella d'ós (Ramonda myconi), l'endèmica corona de reina (Saxifraga callosa ssp. Catalaunica), el polipodi comú (una falguera, Polypodium vulgare) o la campaneta. En els pedregars de solana abunden durant la primavera l'aromàtic farigola (Thymus vulgaris), l'ull de llop (Onosma tricerosperma), la falangera (Anthericum liliago), la tulipa silvestre (Tulipa sylvestris ssp. Australis o els narcisos (Narcissus dubius i Narcissus assoanus). Entre les plantes perennes destaquen algunes de fulles carnoses, adaptades a la sequera, com l'ungla de gat (Sedum sp.), l'enciam silvestre (Lactuca perennis) i els conillets (Antirrhinum majus).
Fauna
L'existència de grans masses forestals alternant amb esplèndids cingles i penya-segats que s'alcen majestuosament sobre la plana ofereixen unes condicions òptimes per al refugi, la cria, la hivernada i el pas de nombroses espècies de vertebrats. Per la gran variabilitat d'ambients ecològics presents en els terrenys del parc, es poden diferenciar clarament diverses comunitats faunístiques ben particulars. Així, des dels típics habitants rupícoles fins als animals dels conreus propers a les masies, passant per la fauna pròpiament boscosa, es comptabilitzen un nombre considerable d'espècies animals (entre elles, prop de dos centenars de vertebrats), la majoria de gran interès .
Una de les espècies de mamífers que ha vist més incrementada la seva presència al parc els darrers anys és el senglar (Sus scrofa), del qual es poden veure bastant rastres fins i tot en els camins, tot i la pressió cinegètica a què han estat sotmesos . No és estrany sorprendre algun esquirol (Sciurus vulgaris) saltant entre les branques o conills (Oryctolagus cuniculus) en els pedregars de les vessants. Cal ressaltar la importància ecològica dels mamífers carnívors que controlen l'equilibri en les diferents comunitats, aquest és el cas de la fagina (Martes foina), la geneta (Genetta genetta), la guineu (Vulpes vulpes) i el teixó (Meles meles ) entre d'altres, de costums nocturns o crepusculars, cosa que dificulta la seva observació. També hi ha algunes colònies hivernants de ratpenats de cova (Miniopterus schreibersii).
Les aus representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius) i el pit-roig (Erithacus rubecula) que crien allà. A les parts baixes del massís abunden la cadernera (Carduelis carduelis), la puput (Upupa epops) i el tord (Turdus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.
De tant en tant apareixen al cel algunes rapinyaires com l'àliga cuabarrada (Hieraaetus fasciatus) i l'astor (Accipiter gentilis), així com diversos falcònids; molt excepcionalment es poden contemplar voltors (Gyps fulvus) i, potser, una àguila daurada (Aquila chrysaetos), ambdós extingits com a nidificants. Així mateix, cal destacar la presència d'algunes parelles de ducs (Bubo bubo), que han desaparegut en gran part d'Europa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més salvatges dels tàlvegs.
Entre els matolls i pinedes és freqüent la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp blanca (Elaphe scalaris). Tampoc és rar sorprendre entre els pedregars del parc al llangardaix ocel · lat (Timon lepidus) o l'escurçó ibèric (Vipera latastei).
En moltes de les fonts que es troben a la muntanya, creixen larves dels vistosos tritons i salamandres (Salamandra salamandra, etc.), Així com diferents espècies de granotes i gripaus (Bufo, Alytes, etc.).
Ocupació humana
L'assentament humà en ambdós massissos és conegut des de la Prehistòria. Al llarg dels segles s'han anat acumulant restes que són testimoni de les ocupacions dels diferents períodes històrics. En les coves del Frare i Simanya s'han trobat fragments ceràmics i altres elements corresponents al Neolític inicial i final, al Calcolític, a l'Edat del Bronze, a època ibèrica ia l'edat mitjana. Molt a prop de la segona, al coll d'Eres (ambdós llocs al peu del Montcau), es van trobar quatre sepultures de cista datades com visigodes gràcies a una fíbula de bronze.
De tots aquests períodes, el que ha deixat una empremta més profunda és el de l'alta edat mitjana, època en què van començar a formar al voltant del massís la majoria dels nuclis habitats que constitueixen els pobles i ciutats actuals.
Entre els elements més destacables es troben esglésies romàniques com la de Mare de Déu de les Arenes (citada ja en 1121) 8 i, molt especialment, el monestir de Sant Llorenç del Munt, construït al cim de la Mola. Encara que hi ha referències primerenques sobre l'existència de tres esglésies o capelles en aquesta cim entre 947-957 (depenent dels autors), l'edifici romànic que ha arribat fins als nostres dies es va començar a construir, probablement, en 1045, sent consagrat en l' any 1064. La seva església és una còpia exacta (a mida reduïda) de l'abadia de Sant Cugat. Molt aviat va començar la seva decadència, encara que va seguir estant habitat fins a 1637, sent després abandonat. El 30 març 1809 les tropes de l'exèrcit de Napoleó van destruir el que quedava en peu.
També hauríem de destacar els nombrosos castells i torres fortificades que es van construir entre els segles IX-XII. A més dels castells de Mura i Pera (les primeres referències escrites daten del 978) o Rocamur (citat a 1055), aixecats sobre roques escarpades voltant del Montcau i actualment en un estat ruïnós, a la perifèria immediata al parc podem trobar interessants exemples com els de Castellar del Vallès, Rocafort, Talamanca o Castellbell.
Però també hi ha abundants masies del segle XIV o anteriors (algunes d'elles fortificades, com el Puig de la Balma) i moltes altres traces que les activitats dels seus habitants han deixat en transcórrer el temps:
restes de carboneres, en què es fabricava carbó a partir de les alzines; pous de gel, on s'emmagatzemava el gel de l'hivern per ser venut l'estiu següent; forns per fabricar calç; murs de pedra seca i cups entre les vinyes, testimonis del cultiu de la vinya.
La pagesia, abans estesa per tot el massís, avui és residual, però hereva d'unes tradicions i una cultura de profundes arrels. Aquest pagesia ha generat una llarga llista de llegendes relacionades amb la muntanya entre les quals destaca la del drac de Sant Llorenç, monstre que es refugiava a prop de la Mola i va ser matat en lluita singular pel comte de Barcelona Guifré. Altres històries que han arribat fins als nostres dies són les del Pere penitent, Marieta la cega, el raig de Sant Joan, els moneders falsos dels Òbits, els tres dimonis de Borrell, el bandoler Capablanca, etc.
Activitats
El parc a taula és un programa cultural-gastronòmic promogut per la Diputació de Barcelona que dóna a conèixer els productes naturals elaborats i produïts per restaurants, cellers i productors artesans de les poblacions dins de l'àmbit dels parcs en què es desenvolupa.
Aquesta proposta destaca, mitjançant la gastronomia, la viticultura i l'elaboració artesana de productes, els valors naturals, culturals i paisatgístics dels parcs que formen part de la Xarxa d'Espais Naturals.
Les fotos de la sortida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada