Castell de Tagamanent

Pic del Tagamanent

La convocatoria 

Sortirem de Collformic dirigint-nos cap el Pla de la Calma, Santa M. de Tagamanent (la pujada és optativa) i baixarem cap a Aiguafreda. En total farem entre 11 i 12 km amb una durada de entre 4 i 5 hores i un desnivell positiu d’uns 150 m i uns 750 de baixada.

El Pla de la Calma és un dels contraforts del massís del Montseny situat a la seva part més occidental que s'uneix amb els altres dos grans conjunts muntanyosos que configuren el massís. Paisatge sorprenent, és un llarg altiplà on dominen els prats i les landes amb unes boniques panoràmiques. És una excursió llarga i fàcil que transcorre per una pista forestal.

Menú:

Entrant: pica-pica amb croquetes de la casa, assortiment d’embotits de la Garriga, ous estrellats amb encenalls d’Ibèric, pastis d’albergínies gratinat amb formatge de cabra i coca torrada amb tomàquet.

Segons a escollir entre:

·         Calamarsets a la planxa,

·         Mitjana de vedella a la brasa,

·         Gigot de xai farcit amb prunes i puré de patata i llimona,

·         Risotto de ceps i parmesà,

·         Secret ibèric a la brasa o

·         Bacallà gratinat a la mouselina d’all amb pebrot escalivat.

 Postres: Coulant de xocolata.

Aigua, vi, cava i cafè.

Història del conjunt

Les més antigues referències, les dóna el fons històric de l’Arxiu Capitular de Vic: dos documents dels anys 945 i 947, respectivament, esmenten terres i vinyes — deixades a la catedral de Vic pels preveres Nectar i Dacó— que es trobaven «in cornitatu Ausona, in terminio de castro Tagamanent». Sempre ha pertangut al bisbat de Vic i al seu comtat històric; així, consta en la llista de castells ausonencs empenyorats per la comtessa Ermessenda al seu fill Berenguer, l’any 1023, i, més clarament encara, Tagamanent encapçala la llista de castells estrictament ausonencs donats en dot pel comte Ramon Berenguer III a la seva filla Maria Roderic, l’octubre de 1107, en casar-se amb el comte Bernat III de Besalú. Tanmateix, des que el rei va tenir-ne el domini directe en el segle XIII, hom tendí a considerar-lo inclòs en la vegueria del Vallès.
El 1231, Jaume I l’empenyorava a Ramon Folc de Cardona, pel deute de 2.500 morabatins que els Cardona l'hi havien deixat , i en 1268 el propi Jaume I en reclamà la potestat a Ramon Folc de Cardona. Per fi, l’any 1269 el rei Conqueridor en recobra la total potestat i domini, donant al vescomte de Cardona 15.000 sous. D’ençà, el castell va ésser considerat lloc reial i els reis n’encomanaren la batllia i l’administració a diferents senyors durant el segle XIV i següents.
Un capbreu, de l’any 1372, concernent al mas Prat —masia avui desapareguda, situada sota mateix del turó on hi ha la parròquia— al•ludeix a «ipso Prato subtus castri de Tagamanent». L'any 1382 el rei Pere el Cerimoniós va vendre el castell de Tagamanent a Berenguer d’Hostalric, i al setembre de 1463, el castell acredità la seva posició estratègica. A partir del segle XVI desapareix tota informació sobre el castell i els seus castlans, per la qual cosa se suposa que va deixar de tenir cap mena de funció castellera i va acabar enrunat.

Santa Maria de Tagamanent
L’església se cita per primer cop el 993, quan el comte Borrell li va cedir uns alous situats al Congost. Pertanyia, com el castell, a l’alt domini dels vescomtes d’Osona, més tard de Cardona, i el 1098 el vescomte Folc II, que també era bisbe de Barcelona, la va cedir a l’abat Begó de Santa Fe de Conques (Llenguadoc) perquè hi fundés un monestir filial. Folc II va morir un any més tard i, com que probablement els seus nebots no devien estar d’acord amb la donació que havia fet, el monestir no va arribar a estar en poder del monestir de Conques, sinó que va passar a formar part del de Sant Pere de Casserres, que era propietat dels vescomtes de Cardona. Sabem que el 1307, els castlans cognominats Tagamanent hi tenien un túmul.
Al llarg del s. XVI es van fer algunes petites obres de manteniment de l’edifici i el van dotar d’alguns retaules nous. L’any 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins el 1619 i que van representar una gran remodelació de l’edifici. Així s’hi van afegir dues naus laterals i la capella del Roser, es va eliminar el campanar d’espadanya i se’n va construir un de planta quadrada i se’n va refer la coberta. A partir de mitjan s. XVIII, tot i que s’havia construït la casa rectoral, l' església va entrar en un progressiu estat d’abandonament que es va accentuar a l’inici del s. XIX. Cap al 1940, la parroquialitat es va traslladar a la capella de Santa Eugènia del Congost.
Va ser restaurada per la Diputació de Barcelona, que des de fa alguns anys n’és la propietària. De la construcció romànica es conserva una part dels murs de la nau central coberta amb volta de canó seguit apuntada.

Les fotos de Josep M. Rebull

Les fotos de Robert Bruna i Joan Cutchet

El vídeo de la sortida