El Santuari del Corredor es troba molt aprop del cim (633,5 m) de la Serra del Corredor (642,2 m) que és un sector de la Serralada Marina dins de la Serralada Litoral catalana, situada entre el Maresme i el Vallès Oriental i dins del Parc Natural del Montnegre, en el terme municipal de Dosrius.
És el tram de la Serralada Litoral Catalana que transcorre entre les depressions del Besós i el coll de Parpers. Limita al SO amb la Serra de Collserora i al NE amb el Corredor. Al nord davalla cap a la plana vallesana i al sud cap a l'estreta franja costanera del Maresme.La Serralada de Marina constitueix una cadena muntanyosa que s'estén en sentit SO - NE amb una altitud moderada que mai no sobrepassa els 600 m d'altitud. Orogràficament és singular pel fet que s'alça abruptament entre la costa marina i la plana del Vallès. La Serralada separa les comarques del Vallés Oriental de les del Maresme i el Barcelonès.
Estructuralment la Serralada de Marina forma part de l'anomenada cadena costanera catalana que s'originà arran de l'activitat tectònica compressiva en el paleògen i que a continuació amb una tectònica distensiva des del neògen i fins a l'actualitat modela el sistema muntanyós tal com es coneix.
La zona està dominada per l'ambient assolellat com ho demostra una mitjana anual de dies de sol de més de 115 dies. La pluja és més abundant a l'interior que no pas a la costa. Al Vallès, pot oscil·lar entre els 620 mm/any fins als 710 mm/any. A la costa, aquesta variació és entre els 525 mm/any i els 645 mm/any. Ara bé, el règim de pluges és típicament mediterrani i això vol dir que poden caure veritables trombes d'aigua en determinats moments sobre àrees puntuals.
A grans trets, l'orientació obaga dels vessants vallesans de la serralada permet que s'hi donin les formacions pròpies de zones més humides, com ara els alzinars i les rouredes, els primers inclosos entre els hàbitats d'interès comunitari, que mostren una regeneració natural molt bona després de l'incendi de 1994. A l'obaga de la serra de Marina s'hi descriu l'alzinar litoral esclarissat, que és la formació més abundant, però en realitat, i en funció del racó, es pot trobar una brolla d'estepes i bruc boal, una zona amb predominància d'estepa, o àrees més degradades on dominen el romaní i la gatosa.
Igualment travessa la serra el Sender de gran recorregut GR 92 en dues etapes: Etapa 16 de Coll de Bordoi a Coll de la Font de Cera i l'etapa 17 de Coll de la Font de Cera a Montcada.
La Serralada de Marina conté una sèrie d'urbanitzacions i pedreres als seus vessants que des de principis del segle XX han deixat moltes zones degradades, causant una massiva destrucció de l'hàbitat de les espècies vegetals i animals de les muntanyes.
La Serralada de Marina o Serra de Marina és una alineació muntanyosa de la Serralada Litoral Catalana, tradicionalment també es coneix com a Serra de la Conreria, especialment a la secció meridional, a causa de l'antic lloc monàstic de la Conrreria que és al Coll de Montalegre a la zona central de la serralada, de gran fama en temps passats.
El santuari és d'estil gòtic tardà i fou bastit a finals del segle XVI. La planta de la nau és de creu llatina, i hi ha dues petites capelles laterals al creuer. En un petit cambril, cambra elevada i accessible situada al darrere de l'altar, s'hi venera la Mare de Déu dels Socors. Envoltant el cambril destaca el retaule major, obra cinccentista.
El campanar és una torre quadrada rematada per merlets i amb gàrgoles als angles. L'origen del santuari seria una capella que cap el 1530 va construir el pagès Salvi Arenes, de la parròquia de Sant Andreu del Far. Obra d'aquest mateix seria la imatge original de Nostra Senyora del Socors, que el 1815 fou substituïda per una imatge nova, i desplaçada a una altra ubicació dins del santuari. El 1920 fou traslladada a la rectoria de Llinars del Vallès, d'on desaparegué durant un saqueig el juliol de 1936. En l'actualitat, l'aplec del Dilluns de Pasqua és el més popular dels que s'hi celebren.
GEOLOGIA
La geomorfologia de la zona la caracteritza el modelatge que sofreixen les masses rocoses de granitoides. Aquests granits en determinades condicions d'erosió es transformen en una roca alterada que es coneix amb el nom de sauló, de textura sorrenca. Aquest és, juntament amb las particularitats climàtiques de la serra, un dels factors per l'obtenció de la famosa varietat vitícola (D.O. Alella).
El paisatge de la Serralada litoral té com a principals estructures geològiques les anomenades boles com ara els relleus del turó d'en Pons al Sud-Oest de Premià de Dalt i els de monts illes, com el de Céllecs, Montcabrer i Burriac. Del Puig Castellar al turó de Galzeran, recull a més bona part dels miradors que ofereixen una espectacular visió de la meitat Nord de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i de les serres que l'envolten.
L'alteració erosiva també afecta al món subterrani i permet l'aparició dels tafonis, que són cavitats desenvolupades en els blocs de granit com la del Forat de les Bones Dones o cova de les Encantades a Cabrils, o les cadolles que són concavitats formades sobre superfícies granítiques planes que evolucionen aprofundint a favor de la gravetat.
Entre els seus cims cal destacar de SO a NE: la Coscolla de l' Amigó(466m), Turo d'en Galzeran o d'en Mates (485m), Turo de Figuerals (473m), Sant Mateu (499m), Turo d'en Baldiri (425m), Turo d'en Roure (448m), Turo d'en Torres (483m), Turó Rodó (535m), Turó de Céllecs (534m), Turó d' en Cirers (472m), turó d'en Burriac (401m) i Montcabrer (307m).
CLIMA
El clima actual de la zona és netament mediterrani. Tanmateix, la proximitat de la serralada a la làmina marina fa que hi hagi algunes variacions entre el vessant litoral i el vessant vallesà. Les temperatures són més moderades a la costa a causa de l'efecte del mar i un xic més baixes (entre 1 i 2°C) al vessant continental. Per altra banda, a l'hivern, a la plana vallesana són habituals les glaçades i la inversió tèrmica.
En el cas del vessant muntanyós del Maresme, aquest es caracteritza per la presència d'un gran nombre de valls o conques fluvials molt curtes que desguassen al mar a través de rieres. El fort pendent, l'escassa extensió de les conques i la seva creixent urbanització i, finalment, la curta distància entre la serra i el mar afavoreixen que una pluja forta no pugui ser engolida pel sòl. El resultat és una avinguda d'aigua que sobtadament omple i desborda els llits de les rieres amb una important força erosiva. Les anomenades rierades del Maresme corresponen a precipitacions intenses però generalment de poca durada (entre 1 i 2 hores amb pluges de 80 a 100 l/h).
Les dues principals conques hidrogràfiques són la del riu Besòs (amb els rius Mogent i Besòs, com a principals), que flanqueja la serra litoral pel vessant vallesà i la separa físicament de la plana, i concentra un important aqüífer al·luvial. Al costat marítim, el principal curs fluvial és la riera d'Argentona que sobrepassa els 5 km de longitud. La resta és una munió de rieres de curt recorregut i fort pendent que duen aigua només quan plou (llevat de les rieres de Clarà i de Riudemeia i els torrents de Cuquet i Sant Bartomeu que presenten un curs continu però dèbil). Tot i que a la zona no hi ha aigües termals subterrànies, hi ha aigües associades a emanacions gasoses de diòxid de carboni endogen amb implicacions geotèrmiques com és el cas de les fonts picants de Cabrera de Mar (actualment tancada) i Argentona.
La Vallalta és una estreta vall que circula per la serra de Marina als contraforts del massís del Montnegre al Maresme. Transcorre entre els municipis d'Arenys de Munt, Canet de Mar iSant Pol de Mar, a la riba de la mateixa riera, i hi trobem Sant Iscle de Vallalta i Sant Cebrià de Vallalta.
VEGETACIÓ I FAUNA
Per la seva ubicació geogràfica, la serralada de Marina es troba situada de ple en la regió biogeogràfica mediterrània amb una notable riquesa d'espècies i diversitat de sistemes naturals.
Els sistemes naturals dels vessants del solell són propis de zones eixutes, de creixement més lent i, en conseqüència, de menor desenvolupament durant el procés de regeneració després de pertorbacions. A les carenes de solell destaca la garriga, però també es poden trobar elements de l'alzinar esclarissat, de la brolla d'estepes i bruc boal , taques d'albada i, fins i tot, clapes de llistonar.
Als vessants de solell pot dominar la brolla d'albada, que es pot barrejar amb clapes de garriga, clapes d'estepes, prats d'albellatge, etc. La vegetació d'aquestes orientacions està constituïda principalment per comunitats arbustives i herbàcies, amb algunes clapes arbòries, principalment de pi pinyer. Existeixen nombroses formacions de gran interès, tant per la seva raresa, vulnerabilitat, singularitat i estat de conservació, com els prats d'albellatge -reconeguts d'interès comunitari-, i les brolles, garrigues i màquies, de gran diversitat florística i faunística.
Menció especial mereixen les comunitats de ribera, d'extrem interès intrínsec per l'acumulació de valors naturals i funcional, ja que constitueixen una veritable xarxa de connectors biològics, que permeten el manteniment dels fluxos entre les diverses zones del parc. Entre les principals comunitats cal destacar els alocars que encara romanen al llarg de diverses rieres del vessant costaner, i els magnífics boscos de ribera, amb espècies tan significatives com el vern, l'avellaner i el roure africà, del vessant del Besòs, totes elles incloses entre els hàbitats d'interès comunitaris, i darrers reductes d'aquests ecosistemes.
Els alocars representen una de les comunitats més especials de la serra de Marina pel fet que a Catalunya es troben només dues grans taques de distribució de l'alocar (Vinco-Viticetum agni-casti): una a la conca baixa del riu Ebre, i una altra al nord-est, de la qual les poblacions de la serralada Litoral significarien el límit meridional. En aquesta comunitat, pròpia de les rambles mediterrànies, s'hi troba l'aloc (Vitex agnus-castus), el magraner (Punica granatum), l'òlbia (Lavatera olbia), la barretera (Petasites fragans) i la vinca grossa (Vinca major). Actualment, però, molts trams de l'alocar estan força degradats i envaïts pel canyar i la bardissa que hi són dominants. Tot i això, es mantenen alguns trams ben conservats, on l'alocar forma franges força amples a banda i banda dels torrents i on s'hi troben alocs de dimensions remarcables. Així, cal esmentar la riera de Canyet (amb uns 200 m d'alocar, amb alocs que presenten soques d'uns 30 cm de diàmetre), i el torrent de Pomar. A Sant Jeroni de la Murtra es localitza l'alocar millor conservat, amb una longitud d'uns 300 m entre la bassa de Sant Jeroni i l'autopista B-20.
Pel que fa a les plantes amb flor, el catàleg és molt més complet. És remarcable la presència d'espècies de caràcter eurosiberià, com el vern (Alnus glutinosa), el grèvol (Ilex aquifolium), l'evònim (Euonymus europaeus), o l'auró negre (Acer monspessulanum). Onze espècies presenten el seu límit meridional de distribució en aquesta zona, i tres d'elles (Ampelodesmos mauritanica, Anthyllis cytisoides i Solanum rostratum) el septentrional. Així mateix, s'hi localitzen tres endemismes catalans: Ophrys catalaunica, Salvia nemorosa ssp. valentina i Sarothamnus catalaunicus.
Turisme i oci
La serra de Marina es troba a la regió zoogeogràfica del paleàrtic, en una regió semiàrida de la zona bioclimàtica subtropical subhumida, amb un clima típicament mediterrani. Al vessant de solell, la insolació és important, tot i que la proximitat del mar proporciona una humitat ambiental més elevada que la que correspondria a un clima mediterrani continental. Amb aquestes condicions, on dominen les formacions arbustives baixes, a la zona s'hi troben espècies de fauna pròpies dels espais oberts, algunes d'elles força rares a Catalunya, com és el cas de determinats ocells migratoris transaharians.
Al vessant obac i encarat al riu Besòs, on abunden les masses forestals de pins i alzines, hi domina una fauna forestal i de zones arbustives altes. També hi ha alguns ambients frescals força humits en les fondalades dels torrents, on es poden trobar retalls de vegetació de la regió humida superior propis de la zona bioclimàtica temperada. En aquests ambients d'influència eurosiberiana, amb arbres de fulla caduca, s'hi localitzen espècies de fauna forestal eurosiberiana de gran raresa en el conjunt de la serra.
Finalment, cal esmentar la importància de la serralada en la migració dels ocells, ja que la zona estudiada es troba dins la ruta migratòria de la Mediterrània occidental. Els ocells efectuen desplaçaments seguint referents geogràfics determinats. Un d'ells és, de forma aproximada, la línia de carenes de la Serralada litoral. Aquesta línia presenta un predomini dels desplaçaments en sentit .
Aquests dos parcs inclouen alguns itineraris per a la pràctica del senderisme com són l'Itinerari de la Roca d' en Toni, la Ruta de l'Esquirol i la creu de Montcabrer.La Serra de la Marina inclou dos parcs naturals: el Parc de la Serralada Litoral i el Parc de la Serra de Marina, de 4053ha. i 2086 ha protegides respectivament.
La Serra també permet nombrosos itineraris de Bicicleta de muntanya alguns dels cuals permeten travessar tota la serra pasant per les seves cotes més altes.
Com a patrimoni cultural a visitar hi ha la Cartoixa de Montalegre, Sant Jeroni de la Murtra i Sant Pere de Reixac, a més de nombroses masies, que, a les parts baixes, originen a un paisatge agrícola i forestal de gran atractiu, però amenaçat pels canvis econòmics i urbanístics.
Entre els jaciments arqueològics hi ha els dòlmens de la Roca d'en Toni, can Gol I i can Gol II i el dolmen de Céllecs o la cabana del Moro, els abrics d'enterrament com la cova de la Granota i la cova d'en Pau i amb pintures rupestres com la Pedra de les Orenetes. Les restes històriques ibèriques més interessants són les dels poblats de Burriac, Castellruf, Cadira del Bisbe i turó Gros de Céllecs. De l'època romana queden restes de la via romana de Parpers i de la vila romana de can Sentromà i del pont romà de Parpers.
El poblat ibèric de Puig Castellar es troba situat en el terme municipal de Santa Coloma de Gramenet, concretament en el cim del turó del Pollo (303 m)
Però potser un dels elements patrimonials més destacables siguin els castells (tots considerats Béns Culturals d'Interès Nacional, BCIN), com el de Burriac, la Roca, Castellruf i Sant Miquel.
PROTECCIÓ
Amb tal de minvar la gran quantitat d'agressions ecològiques que pateix aquesta serra, la Diputació de Barcelona ha creat dos parcs naturals que oficialment protegeixen alguns sectors:
- Parc de la Serralada Litoral (4.053 ha)
- Parc de la Serralada de Marina (2.086 ha)
Les Fotos de la sortida
El Video de la sortida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada